Amb el pseudònim de Lou Delvig, l'any 2001, Delphine de Vigan, autora de Res no s’oposa a la nit, publicava Els dies sense fam, una primera novel·la autobiogràfica inspirada en la malaltia que va patir durant l'adolescència: l’anorèxia.

La Laura té dinou anys i és anorèxica. Hospitalitzada al darrer estadi de la malaltia, necessita tres mesos de tancament absolut per donar vida a un cos que ha renunciat a viure. Tres mesos per vèncer la malaltia que la corrou gràcies a la trobada amb l’únic metge capaç d’entendre el seu patiment. Tres mesos per intentar esbrinar els motius que l’han portat fins a aquest punt, enterrats en el més profund d’una infantesa en la qual mai no va poder plorar.

Si a Res no s’oposa a la nit, Delphine de Vigan resseguia els passos de la bogeria materna que va marcar la seva infantesa, a Els dies sense fam se’n fa ressò i, en una mena d’exorcisme contra la malaltia, a partir de la seva pròpia història, tot i que transformant-la i reinventant-la, ens ofereix algunes claus de la seva experiència més personal i dolorosa.