A les acaballes de l'edat mitjana, l'Albufera de València era un ample estany salobrenc que, voltat de vinyes, oliveres i carrascars dispersos, s'estenia entre el cap de Cullera i la desembocadura del Guadalaviar. Del segle XVII ençà, l'expansió del regadiu i les operacions de drenatge capgiraren els paràmetres hidrològics i transformaren el paisatge de l'aiguamoll. L'Albufera d'aigua dolça, de les hortes i els arrossars, convertida en imatge tòpica pels textos de Blasco Ibánez, és per tant, en realitat, una construcció antròpica relativament recent. A partir de l'estudi de la documentació històrica i cartogràfica, aquest llibre reconstrueix el procés de canvi ambiental que s'hi ha experimentat de resultes de segles de treballs hidràulics, i examina de manera detallada les intervencions humanes que han fet de l'Albufera de València un producte de natura i cultura.